Tot no pot ser

Un dels plaers que tinc en aquesta vida és fullejar tots els diaris al matí, els d'aquí i els d'allà, tot prenent-me un café curt, d'una d'aquelles càpsules daurades del Clooney. Aixó sí...amb calma, molta calma.

Aquest matí però, la notícia que m'ha cridat més l'atenció ha estat la de la portada del Periòdic d'Andorra sobre la davallada de vendes del sector de l'alimentari. Hi deia que s'han produït un 16,5% menys de vendes -respecte a l'any passat- citant com a font una enquesta feta per la Cambra de Comerç. Semblaria que la causa apunta a una fugida de la població i doncs a la disminució de compradors potencials.

Aquestes xifres m'han interpel.lat ja que no s'ajusten massa al que es publicava tot just fa uns mesos sobre les dades de població a Andorra. En aquell article es deia que hi havia hagut un variació de població de -8%, passant de 85.015 al 2010 a 78.115 habitants al 2011. "Doncs no em quadra l'argument de la disminució de compradors" he pensat, un pél mosquejat, tot saborejant la darrera glopada del meu espresso d'aràbica.

Confrontant aquestes dues dades resulta evident que el l'èxode demogràfic -que al meu parer encara queda per demostrar- no és l'única causa del descens en la compra de queviures. Si ho fos, la venda d'aliments hagués disminuït tant sols un 8%. Per tant hi devia haver una altra causa que no explicava l'article i que he intuït després d'aixecar el cap del diari i veure un tiquet de la compra penjant d'un magneto de Tanzània empegat a la nevera. Era el tiquet d'una compra que vam fer fa unes setmanes en un supermercat de catalunya. Me'l vaig quedar en veure que un pot de llet per a nadons -d'una determinada marca- costava quasi la meitat que a Andorra, i el vaig penjar per recordar-me de fer més extensiu l'exercici de comparació de la nostra cistella de la compra. Veredicte? Respectant el criteri d'igualtat de marques i de qualitats, 30% més car a Andorra! No seria d'estranyar doncs, que cada cop més s'aprofiti l'escapada del cap de setmana per omplir la nevera amb productes comprats a fora. Només cal veure el nombre de vehicles andorrans estacionats a l'aparcament de la Cooperativa de Guissona un diumenge a la tarda! Per tant aqui podria estar una part del 8% que ens faltava per resoldre l'equació!

Els productes alimentaris i domèstics no són un luxe, són una necessitat. Però tot i ser una necessitat, cada cop hi ha més gent que es veu obligada a renunciar a segons quins productes per tal d'abaratir la compra, a racionalitzar o fins i tot -situació que mai hagués pensat que veuria a Andorra- a recòrrer a les escombraries a les hores de tancament dels centres comercials.

Sembla que les retallades hagin de ser l'antídot en època de recessió. Però les retallades a Andorra, també tenen d'altres efectes en els circuits macroeconòmics, que en el cas que ens ocupa, el de l'alimentació, podria beneficiar al nostre veí. Vist la situació entenc i empatitzo amb el neguit dels comerçants però lamentablement, la dóna borratxa i el vi al celler, tot no pot ser!

Fi de la letargia

No ha estat fàcil. Ens ha costat molts i molts anys. Segurament degut a la nostra joventut com a estat de dret. O potser no. Potser a causa d’un llarg i plàcid procés letàrgic -per alguns induït i per d’altres voluntari- en el que ens havíem acomodat. De la mateixa manera que als óssos a l’hivern se’ls hi abaixa la temperatura corporal, a nosaltres se’ns havia congelat l’esperit, la capacitat d’anàlisi i en definitiva la raó. No pretenc obrir un debat kantià i posar en peu de guerra a empírics contra racionals,...no! Només vull dir que durant molts anys, molts de nosaltres hem viscut adormits, seguint -sense massa discrepàncies- els camins que ens han anat marcant.

El fet és que la societat andorrana comença a manifestar-se i a fer-se sentir. Desconec si la conjuntura econòmica internacional ha estat el desencadenant de tot plegat però cada cop hi ha més indicis que el nostre país s’està despertant.

Les eleccions comunals del 4 de desembre del 2011 on l'abstenció va ésser del 36 % en front del 24% al 2007 -19% al 2003 i 20% al 1999-, han suposat un punt d’inflexió. Però no em vull quedar amb la lectura intrínseca de tot plegat que seria qualificar la situació de “desencís polític”. Tot i que n’és una part important, el desencís no ve tant sols de la política.

Els esdeveniments que s’han anat succeint, començant per les retallades i altres mesures de contenció de la despesa, passant per la pujada dels sous de certs cònsols, seguint per la difícil situació de la CASS i les seves inversions bursàtils i acabant per les comissions imposades per un acord manifest entre els bancs (paro aquí per no allargar-me massa), han multiplicat l’escala d’aquell desencís i han desencadenat una sèrie de reaccions per part del poble fins avui inèdites.

Cartes als diaris, comentaris a les planes web d’aquests –encara que de moment molts,...massa anònims-, opinions i debats paral·lels en xarxes socials, plataformes i grups d’acció i fins i tot creació de nous partits polítics amb vocació "independent de les organitzacions existents", són algunes de les reaccions que posen de manifest que la societat andorrana està sortint lentament de la letargia per començar a construir un dels pilars fonamentals de qualsevol estat modern, una qualitat democràtica digna.

El camí d’una democràcia de qualitat es basa en el diàleg i al seu torn, aquest es basa en una pràctica que actualment no sabem fer, la de “saber escoltar”.

Ara no toca

Un contrasentit. Una paradoxa. Un disbarat. Una contradicció. Una aberració. Una absurditat....

Aquests són uns quants dels qualificatius que em venen a l'esperit quan llegeixo i re-llegeixo la notícia sobre la comissió que cobraran els bancs als comerços per pagaments amb tarja de crèdit.

Un disbarat perque la conjuntura actual no és la més idonia per permetre's lleugereses -perque ho són- d'aquest tipus. Ni pel comerciant, ni pel client...per ningú. En aquests temps, cal fer circular el diner i, sobretot cal fer aplicar mecanismes per que aixó passi. Aquesta mesura de ben segur que frenarà, encara més, el poc apetit comprador que podiem tenir.

Un contrasentit peque no encaixa, ni amb calçador, amb les polítiques de cotenció preconitzades pel nostre Govern i que tots, o quasibé tots, estem patint de molt a prop. En el seu discurs del passat mes de setembre, el nostre cap de Govern demanava l'esforç de tots els ciutadans per superar uns anys difícils...i també l'esforç dels bancs. O és que ells no formen part de la societat andorrana? Sembla que els bancs, malgrat haver estat de les poques empreses en generar beneficis, no tenen en compte que durant aquests anys, la "cultura del ser ha de substituir la cultura del tenir"... Toni Martí dixit.

Aquesta vegada, la societat s'ha manifestat -i aixó és positiu en un país on el conformisme sempre ha regnat plàcidament-, al carrer, als mitjans, a les xarxes...La mesura no agrada perque ara és molt poc oportuna. I aleshores? Encara no s'ha sentit cap portaveu de l'ABA al respecte. Però tampoc m'aportarà massa. El que si m'aportaria és una intervenció de l'executiu que recordés als responsables de les entitats bancàries que ells TAMBÉ han de ser patriotes i que la comissió ara, no toca!

Impunitat

Al Sr. Francesco Schettino li tocarà “pagar” per haver causat un important accident marítim. “M’hi jugo un pèsol”, com diria cert locutor esportiu!

Ell era el responsable del creuer i ell el va encallar causant nombrosos danys i fins i tot morts. Ben mirat, és el que toca quan tens un càrrec de comandament. Toca prendre decisions, sovint difícils i en poc temps, però l’has d’encertar la majoria de vegades. Al cap i a la fi, per això et paguen...I et paguen bé!

M’imagino que un dels denominadors comuns de la conducta i de les competències exigibles a qualsevol càrrec de comandament és vetllar per tots. Sobretot en el benestar de les persones. Pot sonar descaradament obvi però és així. Tot es resumeix al benestar de les persones!

Es tracta doncs d’aplicar una certa dosi d’altruisme al més pur estil Abbé Pierre abans de decidir -o d’executar- sobre projectes, lleis o construccions que afecten a la societat en general.

Al Sr. Carlos Fabra, expresident (fins l'any passat) de la diputació provincial de Castelló li va faltar aquesta dosi d’altruisme quan va prendre la decisió personal de construir un aeroport amb un cost de 150 milions d'euros quan el de València es troba situat a només 50 minuts.

I si anem cap al nord, al Sr. Eric Woerth, exministre d'Hisenda i Treball del nostre copríncep, també li va mancar pensar en el bé de tots quan es va aprofitar de la seva situació per subvencionar la campanya del seu partit polític.

Aquests dos exemples em serveixen per explicar que els càrrecs de comandament no sempre vetllen per l’interès general i sovint es deixen guiar per pressions externes o bé per interessos personals. I això és així a França, a Espanya, a Tanzània i a Bangladesh. Només cal mirar les notícies dels mitjans de comunicació per veure que cada cop apareixen més casos de corrupteles, de desviaments o de tràfic d’influències. La pena de tot plegat és que molt sovint els afectats surten impunes dels fets que se’ls inculpa. I no és que hi hagi un buit legal que impedeixi que aquests fets es puguin castigar. El codi penal existeix a tot arreu. I a Andorra també!

Per exemple, si Fabra estigués a Andorra, l’article  389 del Codi Penal andorrà el castigaria amb "pena de presó d’un a quatre anys i inhabilitació per a drets públics fins a vuit anys" per administració deslleial del patrimoni públic. Pel que fa al Sr Eric Woerth, l'article 387 del mateix text el castigaria amb "pena de presó de tres mesos a tres anys i multa fins al triple de l’import rebut" per finançament il·legal de partits polítics.

El dret no m’ha enganxat mai massa. Sóc més de números. Les lleis que conec són més aviat de física. No obstant, he d'admetre que cal conèixer mínimament certs dels postulats que dicten la nostra conducta en societat. Senzillament perquè són com una mena de regles del joc que serveixen per fer possible la nostra convivència. Aquestes regles són iguals per a tothom. O més aviat, haurien de ser iguals per a tots independentment de si ets de Cal Sirga, del “cortijo” de Jorairatar o de Casa dos Bicos de Sao Salvador de Viveiro. I no ho dic jo, sinó que ho diu el text de referència del nostre estat de dret en el seu article 6: "totes les persones son iguals davant la llei".

Construir un centre de tractament de residus,  una depuradora o un túnel comporta objectius beneficiosos per les persones. No hi ha cap dubte. Però la gestió correcta i transparent dels recursos –essencialment econòmics- que s’hi destinen també és i ha d’ésser una obligació i un deure del comandament que ha gestat o ha impulsat, d’alguna manera o d’una altre, el projecte en qüestió. És inadmissible que apareguin desviacions pressupostàries com les que s’han hagut d’assumir ja que a banda d’elevar el nivell d’endeutament, hipotequen al conjunt de la societat, obligant-la a pagar els ben anomenats “peatges a l’ombra”.

La pèrdua de –suposadament només- 100.000€ del fons de la branca de pensions de la CASS per haver invertit en borsa amb títols de Spanair, és un altre exemple de recursos mal administrats. Seguim? Els contractes “blindats” que s’han concedit a certs càrrecs polítics amb sous excessivament alts i dietes desmesurades n’és un altre exemple.

Per què hauríem de ser els administrats qui paguem les negligències d’un càrrec de comandament? No és aquest darrer qui timoneja el vaixell? No existeix un Codi Penal per depurar responsabilitats?

Islàndia ja ho ha començat a fer, “au suivant”...

Andorra i el repte energètic

Hi ha paràmetres que evolucionen constantment en augment. Són pocs, de fet només són dos. Un és el temps. No es pot parar ni tampoc retrocedir. L’altre és elbconsum energètic, que en la seva globalitat i degut al creixement demogràfic mundial, tampoc no sembla que pugui parar de créixer.

Actualment a Andorra es consumeixen al voltant dels 250.000 TEP d’energia, quan fa vint anys només se’n consumien 150.000. A més a més, les previsions més realistes situen el consum nacional en les 300.000 TEP en l’horitzó 2015. Estem parlant d’un augment del 20% en poc més de cinc anys.

És evident, com dèiem, que el consum energètic sembla, ara per ara, un paràmetre del qual no es pot revertir la seva tendència evolutiva. Els gasoils de calefacció i de locomoció seguits de l’electricitat són les fonts d’energia que més han crescut, ja que representen prop del 85% del consum total del país. Si considerem que els dos primers provenen del petroli i que el preu d’aquest darrer està sotmès a fluctuacions constants dictades per l’economia mundial, i especialment pels països de l’OPEP, podem dir que som quasi totalment dependents en matèria energètica. I això, a banda de ser car, és perillós!

Per això Andorra es troba amb un repte: el repte energètic. I dic que és un repte, perquè hi ha un marge d’actuació. La distribució per sectors d’aquest consum mostra que tant a França com a Espanya, i a Europa en general, els sectors més consumidors són el transport i el sector residencial i terciari. En línies generals

aquests dos sectors representen com a mitjana un 70% del consum. A Andorra, atès que no hi ha indústria, aquest percentatge és encara més alt. El transport i el residencial / terciari representen més d’un 90%.

En aquest sentit, la Unió Europea ha marcat uns objectius en matèria d’eficiència, d’estalvi i d’emissions per a l’horitzó 2020. Es tracta de l’objectiu Triple 20 (20%  d’estalvi energètic, 20% de reducció en emissions de gasos d’efecte hivernacle i 20% de la producció energètica d’origen renovable).

Tant Espanya com França –els nostres països veïns més immediats– ja hi han posat fil a l’agulla, i han dissenyat unes eines de caràcter reglamentari que obliguen,no solsament a construir de manera eficient, sinó també a divulgar el grau d’eficiència aconseguit.

Per tant, el nostre repte passa per dos eixos essencials, que són la diversificació i l’eficiència.

Pel que fa a la diversificació, es tracta:

• D’afavorir i de promoure la implantació d’energies renovables (solar fotovoltaica, solar tèrmica, eòlica, biomassa).

• D’augmentar les centrals de producció al país (centrals de cogeneració, parcs eòlics, minicentrals hidràuliques).

• De diversificar les importacions (augmentar la fracció d’electricitat neta o d’origen renovable, importar biocarburants, importar gas natural).

L’eficiència significa assolir un confort òptim destinant-hi un mínim de recursos. I per tant cal:

• Dissenyar edificis energèticament eficients.

• Promoure i/o crear el transport eficient (transport públic, introducció de vehicles

híbrids o elèctrics).

• Assegurar uns estàndards de qualitat en matèria de producció i distribució de l’energia (millora de les xarxes d’importació d’electricitat, adaptar i fomentar les tarifes a un ús més eficient de les infraestructures).

De totes aquestes mesures, la que sembla que ofereix el potencial més important és la del disseny o rehabilitació d’edificis energèticament eficients. Efectivament, el cost d’explotació d’un habitatge es pot comparar a una hipoteca. Cada any s’ha de pagar una quota de calefacció i de producció d’aigua calenta sanitària. Per cert, a Andorra aquesta quota és equivalent a un salari mensual d’una persona ! (uns 1650 € a l'any destinats només a calefacció).

Tornant a la comparació de la hipoteca, les fluctuacions del preu del barril de Brent equivaldrien a l’euríbor. La diferència rau que la hipoteca prescriu en un moment donat. En canvi, la despesa de calefacció s’ha d’assumir al llarg de tota una vida!

Per això, resulta indispensable instaurar una sèrie de mecanismes, al meu parer, reglamentaris tal com han fet la majoria de països. També és necessària la creació d’un òrgan dedicat, a grans trets, a canalitzar mitjans per treballar en l’àmbit energètic, garantir que s’apliquen dits reglaments, pilotar projectes d’estalvi energètic en les administracions públiques i fomentar l’estalvi i l’eficiència en els diferents sectors.

Potser d’aquesta manera acabarem sentint la famosa pregunta fins ara dedicada al sector de l’automòbil: “I quant gasta aquest habitatge?”

David Astrié  Padilla