22 d’agost del 2009

Andorra i el repte energètic

Hi ha paràmetres que evolucionen constantment en augment. Són pocs, de fet només són dos. Un és el temps. No es pot parar ni tampoc retrocedir. L’altre és elbconsum energètic, que en la seva globalitat i degut al creixement demogràfic mundial, tampoc no sembla que pugui parar de créixer.
Actualment a Andorra es consumeixen al voltant dels 250.000 TEP d’energia, quan fa vint anys només se’n consumien 150.000. A més a més, les previsions més realistes situen el consum nacional en les 300.000 TEP en l’horitzó 2015. Estem parlant d’un augment del 20% en poc més de cinc anys.
És evident, com dèiem, que el consum energètic sembla, ara per ara, un paràmetre del qual no es pot revertir la seva tendència evolutiva. Els gasoils de calefacció i de locomoció seguits de l’electricitat són les fonts d’energia que més han crescut, ja que representen prop del 85% del consum total del país. Si considerem que els dos primers provenen del petroli i que el preu d’aquest darrer està sotmès a fluctuacions constants dictades per l’economia mundial, i especialment pels països de l’OPEP, podem dir que som quasi totalment dependents en matèria energètica. I això, a banda de ser car, és perillós!

Per això Andorra es troba amb un repte: el repte energètic. I dic que és un repte, perquè hi ha un marge d’actuació. La distribució per sectors d’aquest consum mostra que tant a França com a Espanya, i a Europa en general, els sectors més consumidors són el transport i el sector residencial i terciari. En línies generals
aquests dos sectors representen com a mitjana un 70% del consum. A Andorra, atès que no hi ha indústria, aquest percentatge és encara més alt. El transport i el residencial / terciari representen més d’un 90%.
En aquest sentit, la Unió Europea ha marcat uns objectius en matèria d’eficiència, d’estalvi i d’emissions per a l’horitzó 2020. Es tracta de l’objectiu Triple 20 (20%  d’estalvi energètic, 20% de reducció en emissions de gasos d’efecte hivernacle i 20% de la producció energètica d’origen renovable).
Tant Espanya com França –els nostres països veïns més immediats– ja hi han posat fil a l’agulla, i han dissenyat unes eines de caràcter reglamentari que obliguen,no solsament a construir de manera eficient, sinó també a divulgar el grau d’eficiència aconseguit.
Per tant, el nostre repte passa per dos eixos essencials, que són la diversificació i l’eficiència.

Pel que fa a la diversificació, es tracta:
• D’afavorir i de promoure la implantació d’energies renovables (solar fotovoltaica, solar tèrmica, eòlica, biomassa).
• D’augmentar les centrals de producció al país (centrals de cogeneració, parcs eòlics, minicentrals hidràuliques).
• De diversificar les importacions (augmentar la fracció d’electricitat neta o d’origen renovable, importar biocarburants, importar gas natural).

L’eficiència significa assolir un confort òptim destinant-hi un mínim de recursos. I per tant cal:
• Dissenyar edificis energèticament eficients.
• Promoure i/o crear el transport eficient (transport públic, introducció de vehicles
híbrids o elèctrics).
• Assegurar uns estàndards de qualitat en matèria de producció i distribució de l’energia (millora de les xarxes d’importació d’electricitat, adaptar i fomentar les tarifes a un ús més eficient de les infraestructures).
De totes aquestes mesures, la que sembla que ofereix el potencial més important és la del disseny o rehabilitació d’edificis energèticament eficients. Efectivament, el cost d’explotació d’un habitatge es pot comparar a una hipoteca. Cada any s’ha de pagar una quota de calefacció i de producció d’aigua calenta sanitària. Per cert, a Andorra aquesta quota és equivalent a un salari mensual d’una persona ! (uns 1650 € a l'any destinats només a calefacció).
Tornant a la comparació de la hipoteca, les fluctuacions del preu del barril de Brent equivaldrien a l’euríbor. La diferència rau que la hipoteca prescriu en un moment donat. En canvi, la despesa de calefacció s’ha d’assumir al llarg de tota una vida!
Per això, resulta indispensable instaurar una sèrie de mecanismes, al meu parer, reglamentaris tal com han fet la majoria de països. També és necessària la creació d’un òrgan dedicat, a grans trets, a canalitzar mitjans per treballar en l’àmbit energètic, garantir que s’apliquen dits reglaments, pilotar projectes d’estalvi energètic en les administracions públiques i fomentar l’estalvi i l’eficiència en els diferents sectors.

Potser d’aquesta manera acabarem sentint la famosa pregunta fins ara dedicada al sector de l’automòbil: “I quant gasta aquest habitatge?”


David Astrié  Padilla