No ha estat fàcil. Ens ha costat molts i molts anys. Segurament degut a la nostra joventut com a estat de dret. O potser no. Potser a causa d’un llarg i plàcid procés letàrgic -per alguns induït i per d’altres voluntari- en el que ens havíem acomodat. De la mateixa manera que als óssos a l’hivern se’ls hi abaixa la temperatura corporal, a nosaltres se’ns havia congelat l’esperit, la capacitat d’anàlisi i en definitiva la raó. No pretenc obrir un debat kantià i posar en peu de guerra a empírics contra racionals,...no! Només vull dir que durant molts anys, molts de nosaltres hem viscut adormits, seguint -sense massa discrepàncies- els camins que ens han anat marcant.
El fet és que la societat andorrana comença a manifestar-se i a fer-se sentir. Desconec si la conjuntura econòmica internacional ha estat el desencadenant de tot plegat però cada cop hi ha més indicis que el nostre país s’està despertant.
Les eleccions comunals del 4 de desembre del 2011 on l'abstenció va ésser del 36 % en front del 24% al 2007 -19% al 2003 i 20% al 1999-, han suposat un punt d’inflexió. Però no em vull quedar amb la lectura intrínseca de tot plegat que seria qualificar la situació de “desencís polític”. Tot i que n’és una part important, el desencís no ve tant sols de la política.
Els esdeveniments que s’han anat succeint, començant per les retallades i altres mesures de contenció de la despesa, passant per la pujada dels sous de certs cònsols, seguint per la difícil situació de la CASS i les seves inversions bursàtils i acabant per les comissions imposades per un acord manifest entre els bancs (paro aquí per no allargar-me massa), han multiplicat l’escala d’aquell desencís i han desencadenat una sèrie de reaccions per part del poble fins avui inèdites.
Cartes als diaris, comentaris a les planes web d’aquests –encara que de moment molts,...massa anònims-, opinions i debats paral·lels en xarxes socials, plataformes i grups d’acció i fins i tot creació de nous partits polítics amb vocació "independent de les organitzacions existents", són algunes de les reaccions que posen de manifest que la societat andorrana està sortint lentament de la letargia per començar a construir un dels pilars fonamentals de qualsevol estat modern, una qualitat democràtica digna.
El camí d’una democràcia de qualitat es basa en el diàleg i al seu torn, aquest es basa en una pràctica que actualment no sabem fer, la de “saber escoltar”.
Gràcies per la teva reflexió, ens fan falta moltes més per millorar el nostre país, anem fem camí. Amb idees per compartir amb suggeriments per escoltar i moltes moltes ganes company, que això no falti!!...
ResponEliminaSemblaria que si, que la cosa es mou. No crec q perduri massa. El
ResponEliminaHola David, no sabia que tenies un blog. Felicitats.
ResponEliminaBona reflexió. Tota societat que vulgui progressar necessita persones inconformistes, amb sentit crític, que no es mirin el melic i amb empenta per lluitar per allò que creuen. Però també que sàpiguen escoltar, argumentar i dialogar i, sobretot que siguin com a mínim tant autoexigents com exigents amb els altres.
Gràcies a tots 3 pels comentaris.
ResponEliminaEl sentit crític és important ja que quanta més diversitat d'opinions, més plural i rica és la societat. Però tens raó, Jordi, en subratllar el perill de caure en la crítica gratuïta i sistemàtica ja sigui per bé o per "no tant bé".
Sense fonaments perd tota la seva força.
Gràcies un cop més