1 de maig de 2012

Tot no pot ser

Un dels plaers que tinc en aquesta vida és fullejar tots els diaris al matí, els d'aquí i els d'allà, tot prenent-me un café curt, d'una d'aquelles càpsules daurades del Clooney. Aixó sí...amb calma, molta calma.
Aquest matí però, la notícia que m'ha cridat més l'atenció ha estat la de la portada del Periòdic d'Andorra sobre la davallada de vendes del sector de l'alimentari. Hi deia que s'han produït un 16,5% menys de vendes -respecte a l'any passat- citant com a font una enquesta feta per la Cambra de Comerç. Semblaria que la causa apunta a una fugida de la població i doncs a la disminució de compradors potencials.

Aquestes xifres m'han interpel.lat ja que no s'ajusten massa al que es publicava tot just fa uns mesos sobre les dades de població a Andorra. En aquell article es deia que hi havia hagut un variació de població de -8%, passant de 85.015 al 2010 a 78.115 habitants al 2011. "Doncs no em quadra l'argument de la disminució de compradors" he pensat, un pél mosquejat, tot saborejant la darrera glopada del meu espresso d'aràbica.

Confrontant aquestes dues dades resulta evident que el l'èxode demogràfic -que al meu parer encara queda per demostrar- no és l'única causa del descens en la compra de queviures. Si ho fos, la venda d'aliments hagués disminuït tant sols un 8%. Per tant hi devia haver una altra causa que no explicava l'article i que he intuït després d'aixecar el cap del diari i veure un tiquet de la compra penjant d'un magneto de Tanzània empegat a la nevera. Era el tiquet d'una compra que vam fer fa unes setmanes en un supermercat de catalunya. Me'l vaig quedar en veure que un pot de llet per a nadons -d'una determinada marca- costava quasi la meitat que a Andorra, i el vaig penjar per recordar-me de fer més extensiu l'exercici de comparació de la nostra cistella de la compra. Veredicte? Respectant el criteri d'igualtat de marques i de qualitats, 30% més car a Andorra! No seria d'estranyar doncs, que cada cop més s'aprofiti l'escapada del cap de setmana per omplir la nevera amb productes comprats a fora. Només cal veure el nombre de vehicles andorrans estacionats a l'aparcament de la Cooperativa de Guissona un diumenge a la tarda! Per tant aqui podria estar una part del 8% que ens faltava per resoldre l'equació!

Els productes alimentaris i domèstics no són un luxe, són una necessitat. Però tot i ser una necessitat, cada cop hi ha més gent que es veu obligada a renunciar a segons quins productes per tal d'abaratir la compra, a racionalitzar o fins i tot -situació que mai hagués pensat que veuria a Andorra- a recòrrer a les escombraries a les hores de tancament dels centres comercials.

Sembla que les retallades hagin de ser l'antídot en època de recessió. Però les retallades a Andorra, també tenen d'altres efectes en els circuits macroeconòmics, que en el cas que ens ocupa, el de l'alimentació, podria beneficiar al nostre veí. Vist la situació entenc i empatitzo amb el neguit dels comerçants però lamentablement, la dóna borratxa i el vi al celler, tot no pot ser!

3 comentaris:

  1. Desgraciadament per nosaltres, el diferencial de preus amb Espanya en l'alimentari fa molt temps que existeix. Molt abans inclús que vingués la crisi. ¿Els motius? Puc entendre que els costos de transport penalitzin algo pero d'aqui a un diferencial del 30% en molts casos no! Per tant, crec que aqui ens prenen, o ens volen prendre per tontos i fer-nos pagar els enciams (per exemple) a preu d'or.
    Jo també he vist el parking de l'area de Guissona "petat" de cotxes andorrans i coneixo molta gent que fa la seva compra setmanal a la Seu.
    Pot ser que ens ho fem mirar i en lloc de queixar-nos dient que la culpa es dels altres, mirem d'ajustar-nos a la realitat.
    Molt bona reflexió.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Llegint la teva reflexió he fet un viatge en el temps. Quan els meus fills eren petits i anavem de vacances guardavem un eacó a la maleta del cotxe per la llar, l'oli, les pastes i altres queviures per passar uns dies. Avui baixem sense res i el racó el guardem per quan tornem a casa. Com sempre bona reflexió

      Suprimeix
  2. Gràcies als 2 pels comantaris. S'agraeix poder copsar les impressions del lector...
    No sé fins a quin punt el transport pot encarir el producte importat, però vull pensar que és inferior a l'import de taxes que paguen a Espanya o França. Per tant per mi, igual que per tu Serafí, tampoc és un element vàlid.
    Josep, quan era petit i marxàvem de vacances a Almeria, recordo que al maleter hi havia, com a mínim, 6 saques de sucre, perfums, formatge i 2 o 3 ampolles de Baileys...
    Ara prou pena subsisitiria l'ampolla de Baileys ;-)

    ResponSuprimeix